|
Text for 'Flores de Pljutón' exhibition by Jessica Moroni at Espronceda Institute of Art & Culture (27.04 - 06.05.2021).
[en] Pluto's flowers or the absolute necessity of pampering Nature In periods of crisis, where one navigates with great uncertainty, artistic creation usually responds to both personal and collective life challenges. These are moments that reflect a change, an end and a new beginning, a destruction that gives way to a transformation and regeneration not only of oneself but also of a collective, just as it happens in nature and in its cycles, or in astrology. The human being is nature and art. Her being is nature and her "human" is art, an art that presents, that represents, that symbolizes, that converts the daily ritual of living in nature into a myth - but which, with or without art, can also at times be wild, destructive, uncontrollable and untamed. While people can influence Nature for better or worse and receive from it not only its benefits but also life itself, sometimes Nature rebels against human beings - just as, paradoxically, society itself rebels - and can erode or condition the future of the weakest, of the most exposed generations, of those who have not yet been able to access or build their own castles, even though they be made of straw or glass. Jessica Moroni belongs to that generation, which has lived through successive economic crises and crisis of values, for which the social order is somewhat ambiguous. A generation that, because of its precarious condition, is in a constant state of uncertainty and that seeks a global transformation that starts with the personal. Today, as a result of the disconnection of the natural processes of our bodies and our environment and the concern for the conservation of nature in the face of the serious problem of its permanent deterioration, a collective conscience is arising, represented by a series of artists who seek to inhabit the Earth more peacefully – in a dynamic rather than static way, reconnecting with the sacredness of nature and the natural environment. In Flores de Plutón [Flowers of Pluto], Moroni wants to make a pact with the earth. Not the earth of the Earth, but the earth of Pluto, a tiny, icy and distant planet - historically young - which owes its name to Hades, the god of the underworld, which the Romans associated with Dis Pater, an agrarian and positive god, the giver of all kinds of riches - physical, material or symbolic - such as the material, allusive and aesthetic richness of flowers. A Janic god that in astrology symbolizes spiritual and transpersonal power, regeneration and transformation after destruction. The artist, who moves in a society increasingly sunk in the hells of the ancient evil Hades (whose inhabitants were denied the possibility of returning to the fertile land) - a society of cement, asphalt and plastic – reclaims in Flores de Plutón the planet-symbol Pluto, lord of the inexhaustible riches of the Earth. Jessica Moroni seeks through her works - with her short stories that narrate the history of that generation in crisis (hers and ours), with her drawings and with her large-scale sculptural pieces that when seen become fragile and disturbing in their forms and intense in their chromatism - the reconnection with nature. The approach to and coexistence with nature are sources of inspiration for the artist, and this is how - through an intimate process in which she explores and observes the properties of residual matter, bother organic and inorganic, as something alive that can be recycled - these floating sculptures emerge. Moroni collects this matter and then manipulates, appropriates, and repairs it, and these sculptures are in continuous transformation, dying and being reborn, mutating and regenerating themselves. Soft and organic forms that are transferred to a two-dimensional plane with her drawings, the result of her creative process and interest in the morphology of organisms that share color, content and form. Jessica Moroni dialogues and interacts with the Earth, but also with the Cosmos and the Microcosm. Rather than being interested in the stillness or silence of the absolute physical and metaphysical reality, it is its processes, its transformations, its movements, and its interactions that she works with. As, for example, the cycles or flows, whether lunar or menstrual, that give real or symbolic life to her work, inspired at the same time by forms that are symbols of fertility, such as the uterus, also known as the womb. The artist puts in parallel the fact that Nature, by essence, nurtures, cares for and welcomes the human being with the fact that the woman (the mother) also shelters, nourishes, and protects her. And this leads her to the encounter between feminism and environmentalism, and, consequently, to eco-feminist theories, which redefine who we are as humans based on the analysis of how gender roles determine us and what should be our relationship with Nature in the century of climate change and ecological crisis. With this, Moroni reflects not only on the absolute need to pamper Nature or to do one’s bit, however small it may be, but also on how to convert through art the nature that is constantly under attack into a Nature loved by human beings. In Flores de Plutón, Jessica Moroni creates a cosmic place, without taboos, a place that speaks of a generation in crisis, of the sacred, of fertility, of sexuality, of cycles, of changes, of personal and global transformation. Moroni proposes new paths of transformation that invite us to reconnect with Nature, the Earth, and its Cosmos from empathy and consciousness with the will to awaken a collective reflection. Olga Sureda Guasch April 2021 <<<<< Texto para la exposición 'Flores de Plutón' de Jessica Moroni en Espronceda Institute of Art & Culture (27.04 - 06.05.2021). [es] Las flores de Plutón o la absoluta necesidad de mimar la Naturaleza En épocas de crisis, donde uno navega en tiempos de incertidumbre, la creación artística suele dar respuesta tanto a crisis vitales personales como colectivas. Son épocas que reflejan un cambio, un final y un nuevo empezar, una destrucción que da paso a una transformación y regeneración de uno mismo pero también de una colectividad, al igual que ocurre en la naturaleza y en sus ciclos, o en la astrología. El ser humano es naturaleza y arte. Su ser es la naturaleza y su “humano” es el arte, un arte que presenta, que representa, que simboliza, que convierte el ritual cotidiano del vivir en la naturaleza en un mito, pero que con arte o sin él también puede, en ocasiones, ser salvaje, destructiva, incontrolable e indómita. Si las personas podemos influir en la Naturaleza en bien o en mal y recibimos de ella no solo sus beneficios sino la propia vida, también, en ocasiones, la Naturaleza se rebela ante el ser humano, como se rebela paradójicamente la propia sociedad, pudiendo erosionar o condicionar el futuro de los más débiles, de las generaciones más expuestas, el de aquellas que aún no han podido acceder o construir su castillo, por muy de paja o de cristal que sea. Jessica Moroni pertenece a esa generación, la cual ha vivido sucesivas crisis económicas y de valores, para la que el orden social es algo ambiguo; una generación que, por su condición precaria, transita en una constante incertidumbre y que busca una transformación global empezando por la personal. Hoy día, fruto de la desconexión de los procesos naturales de nuestros cuerpos y nuestro entorno ambiental y de la preocupación por la conservación de la naturaleza ante el grave problema que se presenta con su permanente deterioro, surge una conciencia colectiva representada por una serie de artistas que buscan habitar más pacíficamente la Tierra, no de manera estática sino dinámica, reconectándose con lo sagrado de la naturaleza y del medio ambiente natural. En Flores de Plutón, Moroni quiere pactar con la tierra, pero no la tierra de la Tierra, sino la tierra de Plutón, un planeta diminuto, gélido y lejano, históricamente joven que debe su nombre a Hades, el dios de los infiernos, pero que los romanos lo asociaron al Dis Pater, un dios agrario, positivo, dador de toda clase de riquezas, físicas, materiales o simbólicas, como la riqueza física, alusiva y estética de las flores. Un dios jánico que en la astrología simboliza el poder espiritual y transpersonal, la regeneración y transformación tras la destrucción. La artista, que se mueve en una sociedad cada vez más hundida en los infiernos del antiguo Hades maléfico en el que a los seres que en ellos habitaban se les negaba la vuelta a la tierra fértil, una sociedad de cemento, asfalto y plástico, en Flores de Plutón reivindica al planeta-símbolo Plutón, señor de las riquezas inagotables de la Tierra. Jessica Moroni busca, con sus obras, con sus pequeños relatos que narran la historia de esa generación en crisis - la suya y la nuestra- con sus dibujos y piezas escultóricas de grandes dimensiones que a la vista devienen frágiles e inquietantes en sus formas e intensas en su cromatismo, la re-conexión con la naturaleza. Su acercamiento y coexistencia con ella son fuente de inspiración para la artista y es así cómo, a través de un proceso íntimo en el que explora y observa las propiedades de la materia residual, sea orgánica o no, como algo vivo que puede ser reciclado, surgen estas esculturas flotantes cuya materia Moroni recolecta, manipula, se apropia y repara y las cuales están en continua transformación, muriendo y renaciendo, mutándose y regenerándose. Formas blandas y orgánicas que se traspasan a un plano bidimensional con sus dibujos, fruto de su proceso creativo e interés en la morfología de organismos que comparten color, contenido y forma. Jessica Moroni dialoga e interactúa con la Tierra, pero también con el Cosmos y el Microcosmos. Más que interesarle la quietud o el silencio de la absoluta realidad física y metafísica, son sus procesos, sus transformaciones, sus movimientos y sus interacciones lo que trabaja. Como por ejemplo los ciclos o flujos, sean lunares o menstruales, que dan vida real o simbólica a la vida y a su obra, inspirándose a la vez en formas que son símbolo de fertilidad, como el útero, también denominado matriz. La artista pone en paralelo el hecho de que la Naturaleza, por esencia, nutre, cuida y acoge al ser humano con el hecho de que la mujer- la madre- al mismo ser igualmente le da cobijo, lo alimenta y lo protege. Y ello la lleva al encuentro entre feminismo y ecologismo, y, consecuentemente, a las teorías eco-feministas, que redefinen quiénes somos como humanos a partir del análisis de cómo nos determinan los roles de género y cuáles deben ser nuestra relación con la Naturaleza en el siglo de cambio climático y la crisis ecológica. Con ello Moroni no solo reflexiona sobre la absoluta necesidad de mimar la Naturaleza o de poner su granito de arena, por muy pequeño que sea; sino sobre la manera de convertir a través del arte la Naturaleza continuamente agredida en una Naturaleza amada por el ser humano. En Flores de Plutón, Jessica Moroni crea un lugar cósmico, sin tabúes, un lugar que habla de una generación en crisis, de lo sagrado, de la fertilidad, de lo sexual, de los ciclos, de los cambios, de la transformación personal y global. Moroni plantea nuevos caminos de transformación que nos invitan a re-conectar con la Naturaleza, la Tierra y su Cosmos desde la empatía y la conciencia con la voluntad de despertar una reflexión colectiva. Olga Sureda Guasch Abril 2021 <<<<< Text per a l'exposició 'Flores de Plutón" de Jessica Moroni a Espronceda Institute of Art & Culture (27.04 - 06.05.2021). [ca] Les flors de Plutó o l’absoluta necessitat d’ acaronar la Naturalesa En èpoques de crisis, on un navega en temps d'incertesa, la creació artística sol donar resposta tant a crisis vitals personals com col·lectives. Són èpoques que reflecteixen un canvi, un final i un nou començar, una destrucció que dóna pas a una transformació i regeneració d'un mateix però també d'una col·lectivitat, igual que ocorre en la naturalesa i en els seus cicles, o en l'astrologia. L'ésser humà és naturalesa i art. El seu ser és la naturalesa i el seu “humà” és l'art, un art que presenta, que representa, que simbolitza, que converteix el ritual quotidià del viure en la naturalesa en un mite, però que amb art o sense ell també pot, a vegades, ser salvatge, destructiva, incontrolable i indòmita. Si les persones podem influir en la Naturalesa en bé o en mal i rebem d'ella no sols els seus beneficis sinó la pròpia vida, també, a vegades, la Naturalesa es rebel·la davant l'ésser humà, com es rebel·la paradoxalment la pròpia societat, podent erosionar o condicionar el futur dels més febles, de les generacions més exposades, el d'aquelles que encara no han pogut accedir o construir el seu castell, per molt de palla o de cristall que sigui. Jessica Moroni pertany a aquesta generació, la qual ha viscut successives crisis econòmiques i de valors, per a la qual l'ordre social és una cosa ambigua; una generació que, per la seva condició precària, transita en una constant incertesa i que busca una transformació global començant per la personal. Avui dia, fruit de la desconnexió dels processos naturals dels nostres cossos i el nostre entorn ambiental i de la preocupació per la conservació de la naturalesa davant el greu problema que es presenta amb la seva permanent deterioració, sorgeix una consciència col·lectiva representada per una sèrie d'artistes que busquen habitar més pacíficament la Terra, no de manera estàtica sinó dinàmica, reconnectant-se amb el sagrat de la naturalesa i del medi ambient natural. A Flores de Plutón, Moroni vol pactar amb la terra, però no la terra de la Terra, sinó la terra de Plutó, un planeta diminut, gèlid i llunyà, històricament jove que deu el seu nom a Hades, el déu dels inferns, que els romans el van associar al Dis Pater, un déu agrari, positiu, dador de tota classe de riqueses, físiques, materials o simbòliques, com la riquesa física, al·lusiva i estètica de les flors. Un déu janus que en l'astrologia simbolitza el poder espiritual i transpersonal, la regeneració i transformació després de la destrucció. L'artista, que es mou en una societat cada vegada més enfonsada en els inferns de l'antic Hades malèfic en el qual als éssers que en ells habitaven se'ls negava la tornada a la terra fèrtil, una societat de ciment, asfalt i plàstic, a Flores de Plutón reivindica al planeta-símbol Plutó, senyor de les riqueses inesgotables de la Terra. Jessica Moroni busca, amb les seves obres, amb els seus petits relats que narren la història d'aquesta generació en crisi - la seva i la nostra- amb els seus dibuixos i peces escultòriques de grans dimensions que a la vista esdevenen fràgils i inquietants en les seves formes i intenses en el seu cromatisme, la re-connexió amb la naturalesa. L’ acostament i coexistència amb ella són font d'inspiració per a l'artista i és així com, a través d'un procés íntim en el qual explora i observa les propietats de la matèria residual, sigui orgànica o no, com quelcom viu que pot ser reciclat, sorgeixen aquestes escultures flotants la matèria de les quals Moroni recol·lecta, manipula, s'apropia i repara i les quals estan en contínua transformació, morint i renaixent, mutant-se i regenerant-se. Formes toves i orgàniques que es traspassen a un pla bidimensional amb els seus dibuixos, fruit del seu procés creatiu i interès en la morfologia d'organismes que comparteixen color, contingut i forma. Jessica Moroni dialoga i interactua amb la Terra, però també amb el Cosmos i el Microcosmos. Més que interessar-li la quietud o el silenci de l'absoluta realitat física i metafísica, són els seus processos, les seves transformacions, els seus moviments i les seves interaccions el que treballa. Com per exemple els cicles o fluxos, siguin lunars o menstruals, que donen vida real o simbòlica a la vida i a la seva obra, inspirant-se alhora en formes que són símbol de fertilitat, com l'úter, també denominat matriu. Moroni posa en paral·lel el fet que la Naturalesa, per essència, nodreix, cuida i acull a l'ésser humà amb el fet que la dona- la mare- al mateix ser igualment li dóna recer, l’alimenta i el protegeix. I això la porta a la trobada entre feminisme i ecologisme, i, conseqüentment, a les teories eco-feministes, que redefineixen qui som com a humans a partir de l'anàlisi de com ens determinen els rols de gènere i quins han de ser la nostra relació amb la Naturalesa en el segle del canvi climàtic i la crisi ecològica. Amb això, l’artista no sols reflexiona sobre l'absoluta necessitat d'acaronar la Naturalesa o de posar el seu granet de sorra, per molt petit que sigui; sinó sobre la manera de convertir a través de l'art la Naturalesa contínuament agredida en una Naturalesa estimada per l'ésser humà. A Flores de Plutón, Jessica Moroni crea un lloc còsmic, sense tabús, un lloc que parla d'una generació en crisi, del sagrat, de la fertilitat, del sexual, dels cicles, dels canvis, de la transformació personal i global. Moroni planteja nous camins de transformació que ens conviden a re-connectar amb la Naturalesa, la Terra i el seu Cosmos des de l'empatia i la consciència amb la voluntat de despertar una reflexió col·lectiva. Olga Sureda Guasch Abril 2021 >>> See PROJECT |