Text for 'el mar / la mer' exhibition by Nathalie Rey at Espronceda Institute of Art & Culture (26.11 - 05.12.2020).

[en] el mar I la mer

​In el mar I la mer, various recurring topics in Nathalie Rey's work – such as children's imagination, shipwreck understood as failure, the denunciation of contemporary consumer society, and environmental catastrophes caused by human beings – are interwoven with a clear common thread: the sea.
 
In Nathalie Rey’s projects, the sea (la mer) appears powerful but serene, beautiful but dangerous, representing peace and calm and at the same time harboring shipwrecks, battles, and environmental disasters. It gives us shelter and feeds us, and it is the mother (la mère), referring to the mother with her child and the mother earth that nourishes us, cares for us, and protects us.
 From these two terms and their symbolism comes the title of the exhibition: el mar and la mer, the latter when written in the phonetic alphabet represents two homophonic words in French with different meanings (sea and mother). Rey thus creates a visual play on words and uses what they symbolize for her to speak of humanity, wars, catastrophes, and – in short – of our mother earth based on her children’s imagination and through apparently innocent objects.
 
Various works that make up the exhibition evoke the artist's childhood memories of her grandmother's village in Belle-Île-en-Mer, an island off the Atlantic coast of northern France. For instance, La Danza de Los Ahogados [The Dance of the Drowned] and Tas No.10, two installations in which the artist uses objects that she found in her grandmother's house – such as life jackets and penguin-shaped bowling pins – and the memories and stories they contain in order to raise her voice against socio-environmental tragedies.
 This is the case with the story behind Tas No.10 (2014), composed of a series of large penguin pins piled up on top of each other (hence the title tas, which means “pile” in French). Here, Rey takes as her starting point her personal experience when coming across these penguins at a time that coincided with a tragic family circumstance to create another branch of the Tas series (2013-2018), in which the artist refers to leaked photos of the Abu Ghraib camp after the US invasion of Iraq which showed a pile of naked bodies of the prisoners tortured by camp officials.
 
The same happens with La Danza de Los Ahogados (2020), in which life jackets hanging from the ceiling and belonging to the ship of the artist’s grandfather, a navy captain, refer to current problems of migration with the closure of borders and the drama of the pateras, a clear allusion to the sea when it comes to shelter and social, economic, and ecological misfortunes.
 
For Nathalie Rey, the sea also reflects the irreversible effects of climate change and the consequences of human footprints on the environment through the consumption of plastic. This is what she tells us in her project Naufragio (Shipwreck, 2012-2020), which was born after she read the news about twelve shipping containers that fell into the water during a storm in the Pacific Ocean, one of which contained thousands of children's bath toys that were left floating and contaminating the sea for years. Here, the artist recreates part of this adventure with an installation of rubber ducks on a beach in the Maresme that she captures in a series of photographs (Shipwreck I, 2012). Nathalie Rey also exhibits a variant (2019) of this project, composed of hundreds of these plastic ducks, yet this time piled up inside a bathtub about to overflow, which can be understood as a metaphor for the sea and consumer society with a nod towards the world of children, pure and heartless at the same time.
 
A few years after the first Shipwreck work, Rey recreated the scenario but this time representing the shipwreck of thousands of differently colored Kinder Surprise eggs that invaded the island of Langeeog, on the Baltic Sea coast, in Shipwreck II (2017), an installation composed of metallic sandbanks filled with pink sand and hundreds of chicken eggs. In this case, the artist wanted to emphasize the contrast between the natural and the artificial, the real and the false, by replacing beach sand with pink artificial sand and by using biodegradable chicken eggs in place of the plastic eggs.
 
With Shipwreck III (2018-2020), Nathalie Rey has begun another active process of transformation in nature, this time not based on events such as the shipwreck of rubber ducks or Kinder eggs, but creating her own narrative. Rey symbolically contaminates different landscapes with the very material that she denounces: plastic. The artist thereby intervenes voluntarily in the different scenarios, scattering hundreds of colored plastic jars and creating a landscape that visually attracts the spectator's eye but which, in the end, denounces the harshness of reality.
 
The works of this series shown in the exhibition illustrate interventions that took place this year (2020), some of which were documented in photographs and printed on vinyl canvas, such as Cap de Grills on the Costa del Garraf and Port Skeul on her grandmother's island, and others documented in video, as we can see in the action that took place in Belle-Île-en-Mer, giving the video its title (Belle-Île-en-Mer). An action consisting not only of dispersing plastic but also of collecting it later, with the desire to awaken consciousness and set an example.
 
It is worth highlighting that the final stage of the Naufragio project has also had an educational and participatory side, in which the artist – with the intention of promoting cooperation and collective thinking around what she denounces through her projects – has worked with various collectives linked to the environment and with groups of children in collaboration with schools, making the "Taller d'Art". Sharing her concerns and her creative process, Rey has opened a dialogue between her work and the children's imagination to create works of art with them from plastic waste, taking action and transmitting her message.
 
Nathalie Rey is currently working on other ramifications of her artistic process, as in Donnant 1 (2020), a black-and-white print in a wooden and methacrylate box in which the artist intervenes in the photographic medium rather than directly in the landscape. By nailing colored pins that refer to plastic bottles into the black-and-white photographs, Rey also reinforces the contrast between the natural and the artificial. Then there is the photographic series La Balsa de Santa Susanna de Vilamajor (2020), a project she is developing with the artist Enric Maurí, and in which she once again "contaminates" the landscape – this time not with plastic jars, but with some of her fetish objects, such as rubber ducks or stuffed animals. Composed of five color prints, both this series and Donnant 1 refer to places the artist has visited and that have meaning for her.
 
In Plastic Sea (2019-2020), Nathalie Rey makes visible through her inverted maps what is invisible to our eyes: the massive amount of waste that ends up in the oceans. Composed of twenty circular canvases (in the exhibition we can see four of them: Plastic Europe, Plastic America, Plastic Asia, and Plastic Africa), in this series the artist hand-stitches thousands of colorful plastic pearls that symbolize the enormous garbage dump in oceans, seas, and lakes. A meditative action that requires patience and precision and through which Rey denounces a global problem.
 
So too in Noticias 2, a series of nine black-and-white images that the artist has taken from press clippings and altered in a subtle and almost unnoticed way, alluding to the manipulation and falsification of the mass media and consumer society that Jean Baudrillard[1] discusses. In this work, as in the others, Rey alters the narratives coming from stories and images that speak of tragedies caused by human beings (such as the Nazi Holocaust or the atomic bombs of Hiroshima and Nagasaki) to move between the false and the real, the natural and the artificial, the beautiful and the terrible, and between innocence and cruelty.
 
A game of dualities which Nathalie Rey navigates to tell her own story of humanity from her personal point of view and to vindicate collectivism over selfishness and individualism, because, with intention and action, we could all turn something destructive into something constructive by recycling or reusing what we are polluting with.
 In el mar/la mer, the sea becomes a tragic-sweet leitmotif, like the passage from childhood to adulthood, or the history of humanity, with its advances and at the same time its misfortunes. Nathalie Rey, an artist aware of the era in which she lives, therefore proposes new paths of transformation that invite us to conceive the world from empathy and conscience.

Olga Sureda Guasch
November 2020


<<<<<

Texto para la exposición 'el mar I la mer' de Nathalie Rey en Espronceda Institute of Art & Culture (26.11 - 05.12.2020).

[es] el mar I la mer

En el mar / la mer distintos temas recurrentes en la obra de Nathalie Rey - como el imaginario infantil, el naufragio entendido como fracaso, la denuncia de la sociedad contemporánea de consumo o de las catástrofes medioambientales causadas por el ser humano - se entrelazan bajo un claro hilo conductor: el mar.
 
En los trabajos de Rey, el mar (la mer) aparece poderoso pero sereno, bello pero peligroso, representando paz y calma y a la vez albergando naufragios, batallas y desastres medioambientales. Nos da cobijo y nos alimenta, así como la madre (la mère), refiriéndose a la madre con su hijo y a la madre tierra que nos nutre, nos cuida y nos protege.
De estos dos términos y sus simbolismos nace el título de la muestra: el mar y la mer, esta última escrita en alfabeto fonético representa las dos palabras homófonas en francés con significados distintos (mar y madre). Rey crea, así, un juego visual de palabras y recurre a lo que para ella simbolizan para hablar de la humanidad, de las guerras, de las catástrofes y, en definitiva, de nuestra madre tierra a partir de su imaginario infantil y de objetos aparentemente inocentes.
 
Distintas obras que componen la exposición evocan los recuerdos de infancia de la artista en el pueblo de su abuela en Belle-Île-en-Mer, una isla situada en la costa atlántica en el norte de Francia. De ello son ejemplo, de entre otras, las instalaciones La danza de los ahogados y Tas nº10, en las que la artista parte de objetos que encontró en la casa de su abuela, como los chalecos salvavidas o los pingüinos-bolos, y de los recuerdos e historias que éstos albergan, para alzar la voz contra las tragedias socio-ambientales.
Como es el caso de la historia que hay detrás de la instalación Tas nº10 (2014), formada por una serie de pingüinos de grandes dimensiones apilados (de ahí el título tas, que significa pila en francés). En ella, Rey toma como punto de partida su experiencia personal cuando se topó con estos pingüinos coincidiendo con una circunstancia familiar trágica para crear otra ramificación de su serie Tas (2013-2018), en la que la artista hace referencia a las fotos filtradas del campamento de Abu Ghraib después de la invasión de Estados Unidos en Irak en las que se mostraba una pila de cuerpos desnudos de los presos torturados por los funcionarios del campamento.
 
Lo mismo ocurre con La Danza de los Ahogados (2020), en la que varios chalecos salvavidas colgados del techo y pertenecientes al barco de su abuelo capitán de la marina hacen referencia a los problemas actuales de la migración con el cierre de fronteras y el drama de las pateras, una clara alusión al mar en cuanto a que éste cobija desgracias sociales, económicas y ecológicas.
 
Para Rey el mar también es reflejo de los efectos irreversibles del cambio climático y las consecuencias de las huellas humanas sobre el medio ambiente por el consumo de plástico. Así lo cuenta en su proyecto Naufragio (2012-2020), que nace tras leer la noticia de doce contenedores que cayeron al agua durante una tormenta en el Océano Pacífico, uno de los cuales contenía miles de juguetes de baño infantiles que se quedaron flotando y contaminando el mar durante años. Aquí, la artista, recrea parte de esta aventura con una instalación de patitos de goma en una playa del Maresme que plasma en una serie de fotografías (Naufragio I, 2012). Nathalie Rey expone una variante (2019) de este proyecto compuesta por centenares de estos patitos pero esta vez apilados dentro de una bañera a punto de desbordar, pudiéndose entender como una metáfora del mar y de la sociedad de consumo con un guiño al mundo infantil, puro y despiadado a la vez.
 
Unos años más tarde, la artista vuelve a recrear un escenario parecido esta vez representando el naufragio de miles de huevos Kinder Sorpresa de varios colores que invadieron la isla de Langeeog en la costa del mar Báltico, dando lugar a Naufragio II (2017), una instalación compuesta por arenales metálicos llenos de arena rosa y cientos de huevos de gallina. Aquí, Nathalie Rey refuerza el contraste entre lo natural y lo artificial, entre lo verdadero y lo falso, invirtiendo la arena de la playa por la arena artificial rosa y los huevos de plástico por huevos de gallina biodegradables.
 
Con Naufragio III (2018-2020) Nathalie Rey inicia otro proceso activo de transformación en la naturaleza, esta vez no basándose en hechos acontecidos como el naufragio de los patitos o de los huevos Kinder, sino creando su propia narrativa. Rey contamina de manera simbólica distintos paisajes con el mismo material que denuncia: el plástico. La artista interviene, pues, de manera voluntaria los distintos escenarios dispersando cientos de botes de plástico coloridos creando un paisaje que atrae visualmente el ojo del espectador, pero que, al fin y al cabo, denuncia la crudeza de la realidad.
Las obras de esta serie que se muestran en la exposición ilustran intervenciones que se llevaron a cabo este año 2020, algunas de las cuales fueron documentadas en fotografías e impresas en lonas de vinilo, como el caso de Cap de Grills en la Costa del Garraf o Port Skeul en la isla de su abuela, y otras documentadas en video, como podemos ver en la acción que tuvo lugar en Belle-Île-en-Mer, dando título al video (Belle-Île-en-Mer). Una acción que no solo consistía en dispersar plástico sino también en recogerlo posteriormente, con la voluntad de despertar consciencia y dar ejemplo.
Cabe recalcar que esta última etapa del proyecto Naufragio ha tenido también un lado educativo y participativo en el que la artista, con la intención de impulsar la cooperación y el pensamiento colectivo alrededor de aquello que denuncia con sus obras, ha trabajado con distintos colectivos vinculados con el medioambiente y con grupos de niños en colaboración con colegios realizando los “Taller d’Art”. Compartiendo sus inquietudes y su proceso creativo, Rey ha abierto un diálogo entre su obra y el imaginario infantil para crear junto con ellos obras de arte a partir de residuos plásticos, tomando acción y transmitiendo su mensaje.
 
En la actualidad, Nathalie Rey se encuentra trabajando en otras ramificaciones de su proceso artístico, como es el caso de la obra Donnant 1 (2020), una impresión en blanco y negro en una caja de madera y metacrilato en la que la artista interviene esta vez el medio fotográfico y no directamente en el paisaje. Clavando alfileres de color que nos remiten a los botes de plástico en fotografías en blanco y negro, Rey refuerza también el contraste entre lo natural y lo artificial. O también la serie fotográfica La Balsa de Santa Susanna de Vilamajor (2020), un proyecto que está desarrollando junto al artista Enric Maurí y en el que vuelve a “contaminar” el paisaje, pero esta vez no con potes de plástico, sino con algunos de sus objetos fetiches, como los patitos de goma o los peluches. Formada por cinco impresiones en color, tanto esta serie como la obra de Donnant 1 remiten a lugares en los que la artista ha estado y que tienen un significado para ella.
 
En Plastic Sea (2019-2020), Nathalie Rey hace visible a través de sus mapas invertidos aquello que es invisible a nuestros ojos: la cantidad masiva de residuos que se vierte en los océanos. En esta serie compuesta por veinte lienzos circulares (en la muestra podemos ver cuatro de ellos: Plastic Europe, Plastic America, Plastic Asia y Plastic Africa), la artista cose a mano miles de perlas coloridas de plástico que simbolizan el gran vertedero de plástico en océanos, mares y lagos. Una acción meditativa que requiere paciencia y precisión y que, con ella, Rey denuncia un problema global.
Como también ocurre en Noticias 2, una serie formada por nueve imágenes en blanco y negro que la artista toma de recortes de prensa e interviene de forma sutil y casi desapercibida, aludiendo a la manipulación y falsificación de los mass media y a la sociedad de consumo de la que habla Jean Baudrillard[i]. En esta obra, como en el resto, Rey altera los relatos que provienen de historias e imágenes que cuentan tragedias causadas por el ser humano (como el Holocausto nazi o las bombas atómicas de Hiroshima y Nagasaki, entre otras) para transitar entre lo falso y lo real, entre lo natural y lo artificial, entre lo hermoso y lo terrible y entre la inocencia y la crueldad.
 
Un juego de dualidades en el que Nathalie Rey navega para relatar su propia historia de la humanidad desde lo personal y reivindicar el colectivismo por encima del egoísmo y el individualismo, ya que, con intención y acción, todos podríamos convertir algo destructivo en algo constructivo reciclando o reutilizando aquello que contaminamos.
 En el mar/la mer, pues, el mar se convierte en un leitmotiv trágico-dulce, como lo es el paso de la niñez a la adultez, o la historia de la humanidad, con sus avances y a la vez sus desgracias. Nathalie Rey, una artista consciente de la época en la que vive, plantea, pues, nuevos caminos de transformación que nos invitan a concebir el mundo desde la empatía y la conciencia.

Olga Sureda Guasch
Noviembre 2020


<<<<<

Text per a l'exposició 'el mar I la mer' de Nathalie Rey a Espronceda Institute of Art & Culture (26.11 - 05.12.2020).

[ca] el mar I la mer

A l’exposició el mar / la mer diferents temes recurrents en l'obra de Nathalie Rey - com l'imaginari infantil, el naufragi entès com a fracàs, la denúncia de la societat contemporània de consum o de les catàstrofes mediambientals causades per l'ésser humà - s'entrellacen sota un clar fil conductor: el mar.
 
En els treballs de Rey, el mar (la mer) apareix poderós però serè, bell però perillós, representant pau i calma i alhora albergant naufragis, batalles i desastres mediambientals. Ens dóna recer i ens alimenta, així com la mare (la mère), referint-se a la mare amb el seu fill i a la mare terra que ens nodreix, ens cuida i ens protegeix.
D'aquests dos termes i els seus simbolismes neix el títol de la mostra: el mar i la mer aquesta última escrita en alfabet fonètic representa les dues paraules homòfones en francès amb significats diferents (mar i mare). L’artista crea, així, un joc visual de paraules i recorre al que per a ella simbolitzen per a parlar de la humanitat, de les guerres, de les catàstrofes i, en definitiva, de la nostra mare terra a partir del seu imaginari infantil i d'objectes aparentment innocents.
 
Diferents obres que componen l'exposició evoquen els records d'infància de l'artista al poble de la seva àvia a Belle-Île-en-Mer, una illa situada a la costa atlàntica en el nord de França. En són exemple, d'entre altres, les instal·lacions La Danza de los Ahogados [La dansa dels ofegats] i Tas nº10, en les quals Rey, a partir d'objectes que troba a casa de la seva àvia, com les armilles salvavides o els pingüins-bitlles, i dels records i històries que aquests alberguen, alça la veu contra les tragèdies soci-ambientals.
Com és el cas de la història que hi ha darrere de la instal·lació Tas nº10 (2014), formada per una sèrie de pingüins de grans dimensions apilats (d'aquí el títol tas, que significa pila en francès). Aquí, Rey pren com a punt de partida la seva experiència personal quan es va topar amb aquests pingüins coincidint amb una circumstància familiar tràgica, per a crear una altra ramificació de la seva sèrie Tas (2013-2018), en la qual l'artista fa referència a les fotos filtrades del campament d'Abu Ghraib després de la invasió dels Estats Units a l'Iraq en les quals es mostrava una pila de cossos nus dels presos torturats pels funcionaris del campament.
 
El mateix ocorre amb La Danza de los Ahogados (2020), en la qual diverses armilles salvavides penjades del sostre i pertanyents al vaixell del seu avi capità de la marina fan referència als problemes actuals de la migració amb el tancament de fronteres i el drama de les pateres, una clara al·lusió al mar en tant que aquest acull desgràcies socials, econòmiques i ecològiques.
 
Per a Rey el mar també és reflex dels efectes irreversibles del canvi climàtic i les conseqüències de les petjades humanes sobre el medi ambient pel consum de plàstic. Així ho explica en el seu projecte Naufragio (2012-2020), que neix després de llegir la notícia de dotze contenidors que van caure a l'aigua durant una tempesta a l'Oceà Pacífic, un dels quals contenia milers de joguines de bany infantils que es van quedar surant i contaminant el mar durant anys. Aquí, l'artista, recrea part d'aquesta aventura amb una instal·lació d'aneguets de goma en una platja del Maresme que plasma en una sèrie de fotografies (Naufragio I, 2012). Nathalie Rey exposa una variant (2019) d'aquest projecte composta per centenars d'aquests aneguets però aquesta vegada apilats dins d'una banyera a punt de desbordar, podent-se entendre com una metàfora del mar i de la societat de consum amb un gest de complicitat al món infantil, pur i despietat alhora.
 
Uns anys més tard, l'artista torna a recrear un escenari semblant aquesta vegada representant el naufragi de milers d'ous Kinder Sorpresa de diversos colors que van envair l'illa de Langeeog a la costa del Mar Bàltic, donant lloc a Naufragio II (2017), una instal·lació composta per arenals metàl·lics plens de sorra rosa i centenars d'ous de gallina. Aquí, Nathalie Rey reforça el contrast entre allò natural i artificial, entre la veritat i la falsedat, invertint la sorra de la platja per la sorra artificial rosa i els ous de plàstic per ous de gallina biodegradables.
 
Amb Naufragio III (2018-2020) Nathalie Rey inicia un altre procés actiu de transformació a la naturalesa, aquesta vegada no basant-se en fets esdevinguts com el naufragi dels aneguets o dels ous Kinder, sinó creant la seva pròpia narrativa. Rey contamina de manera simbòlica diferents paisatges amb el mateix material que denúncia: el plàstic. L'artista intervé, doncs, de manera voluntària els diferents escenaris dispersant centenars de pots de plàstic acolorits creant un paisatge que atreu visualment l'ull de l'espectador, però que, al cap i a la fi, denúncia la cruesa de la realitat.
 
Les obres d'aquesta sèrie que es mostren a l'exposició il·lustren intervencions que es van dur a terme aquest any 2020, algunes de les quals van ser documentades en fotografies i impreses en lones de vinil, com el cas de Cap de Grills a la Costa del Garraf o Port Skeul a l'illa de la seva àvia, i altres documentades en vídeo, com podem veure en l'acció que va tenir lloc a Belle-Île-en-Mer, donant títol al vídeo (Belle-Île-en-Mer). Una acció que no sols consistia en dispersar plàstic sinó també en recollir-ho posteriorment, amb la voluntat de despertar consciència i donar exemple.
Cal recalcar que la última etapa del projecte Naufragio ha tingut també un costat educatiu i participatiu en el qual l'artista, amb la intenció d'impulsar la cooperació i el pensament col·lectiu al voltant d'allò que denúncia amb les seves obres, ha treballat amb diferents col·lectius vinculats amb el medi ambient i amb grups de nens en col·laboració amb col·legis realitzant els “Taller d’Art”. Compartint les seves inquietuds i el seu procés creatiu, Rey ha obert un diàleg entre la seva obra i l'imaginari infantil per a crear juntament amb ells obres d'art a partir de residus plàstics, prenent acció i transmetent el seu missatge.
 
En l'actualitat Nathalie Rey es troba treballant en altres ramificacions del seu procés artístic, com és el cas de l'obra Donnant 1 (2020), una impressió en blanc i negre en una caixa de fusta i metacrilat en la qual l'artista intervé aquesta vegada el mitjà fotogràfic i no directament en el paisatge. Clavant agulles de color en fotografies en blanc i negre que ens remeten als pots de plàstic, Rey reforça també el contrast entre allò natural i artificial. O també la sèrie fotogràfica La Balsa de Santa Susanna de Vilamajor (2020), un projecte que està desenvolupant juntament amb l'artista Enric Maurí i en el qual torna a “contaminar” el paisatge, però aquesta vegada no amb pots de plàstic sinó amb alguns dels seus objectes fetitxes, com els aneguets de goma o els peluixos. Formada per cinc impressions en color, tant aquesta sèrie com l'obra de Donnant 1 remeten a llocs en els quals l'artista ha estat i que tenen un significat per a ella.
 
A Plastic Sea (2019-2020), Nathalie Rey fa visible a través dels seus mapes invertits allò que és invisible als nostres ulls: la quantitat massiva de residus que s'aboca en els oceans. En aquesta sèrie composta per vint llenços circulars (a la mostra podem veure quatre d'ells: Plastic Europe, Plastic America, Plastic Àsia i Plastic Africa), l'artista cus a mà milers de perles acolorides de plàstic que simbolitzen el gran abocador de plàstic en oceans, mars i llacs. Una acció meditativa que requereix paciència i precisió i que, amb ella, Rey denuncia un problema global.
Com també ocorre a Noticias 2, una sèrie formada per nou imatges en blanc i negre que l'artista pren de retalls de premsa i intervé de manera subtil i gairebé desapercebuda, al·ludint a la manipulació i falsificació dels mass media i a la societat de consum de la qual parla Jean Baudrillard[1] . En aquesta obra, així com en la resta, Rey altera els relats que provenen d'històries i imatges que conten tragèdies causades per l'ésser humà (com l'Holocaust nazi o les bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki, entre altres) per a transitar entre la falsedat i la realitat, entre el natural i l'artificial, entre la bellesa i el terrible i entre la innocència i la crueltat.
 
Un joc de dualitats en el que Nathalie Rey navega per a relatar la seva pròpia història de la humanitat des de lo personal i reivindicar el col·lectivisme per sobre de l'egoisme i l'individualisme, ja que, amb intenció i acció, tots podríem convertir quelcom destructiu en quelcom constructiu reciclant o reutilitzant allò que contaminem.
 A l’exposició el mar/la mer, el mar es converteix en un leitmotiv tràgic-dolç, com ho és el pas de la infantesa a l'adultesa, o la història de la humanitat, amb els seus avanços i alhora les seves desgràcies. Nathalie Rey, una artista conscient de l'època en la que viu, planteja nous camins de transformació que ens conviden a concebre el món des de l'empatia i la consciència.
 

[1] La Société de consommation: ses mythes, ses structures, Jean Baudrillard (1970)


Olga Sureda Guasch
Novembre 2020

​>>> See PROJECT


Photo credit: @schietti