Text for Carlos Pazos' solo show at ADN Galeria (Recent Shipwrecks, 17.03 - 14.04.2016).
[en] Recent Shipwrecks ADN Galería presents the first individual exhibition by Carlos Pazos in the gallery, Naufragios Recientes (Recent Shipwrecks), a show which revolves around the idea of the shipwreck understood as a failure, with a new repertoire of pieces that are melancholic, direct, and ironic and the Barcelona premiere of the film "Artissimo. Película de Citas" (Artissimo.A Film of Quotes). There are few artists whose personalities combine so many contradictory characteristics as Carlos Pazos (Barcelona, 1949). His work – often unclassifiable – would be located between two guiding principles: that of the pop art (1960s) and that of practices tied to conceptual art (1970s). Not only would he move between these two currents but Pazos’s heterogeneous practice also traverses a hybridisation that involves neo-Dadaism, arte povera, and surrealism. From a position that is at the same time marginalised and exposed, the skin of his work participates simultaneously in denouncing and roaring with laughter, in a sense of humour and a sense of the dramatic, in myth-making and in failure; always with an undisguised desire to address the frontiers between being and seeming, pretending and dissembling. Carlos Pazos´ exhibition at ADN consists of a set of collages, ensembles of objects, and the projection of "Artissimo. Película de Citas" – pieces created in recent years and which are presented here for the first time. For Pazos, “Naufragios recientes” evokes, through irony and bitterness, falls, torments, anguish, ships that have run aground on the obstacles of life. The artist disguises himself with various masks and uses objects and souvenirs to make the act of collecting one of the central ideas of his work, Carlos Pazos collects in order to make “art”: the art of editing, filtering, assembling, stage management and directing the space. There is an element of (compulsive) accumulation to his production, whether of objects, drawings, photography or cinema. Regarding cinema, collecting is also featured in his most recent film, premiered in Barcelona with this projection of “Artissimo”. Película de Citas" (2015). This film, which was screened for the first time in the Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) in Madrid in October 2015, takes up one of the less well-known and less explored facets of Pazos as filmmaker. The artist, who invested three years of intense and obsessive work in making the film, brings together selected fragments from more than 900 films – from big American productions to auteur cinema, horror and B movies, and from the end of the nineteenth century until current films – which present clichés and stereotypes about the concept of the artist and the triviality of art operated by the cultural industries. From these fragments, he creates his own collage about that, according to him, still exists in the collective imagination: a huge collage of the universe of the visual and literary arts. Over two hours, the accumulation of fragments of common places concerning artistic creation concludes that this does not exist as a whole or unique truth and that art, according to Pazos, is no more than that essential eulogy to the useless. The collages, objects of objects, and climatic pieces that also make up the show unveil another novelty, which is that Pazos increasingly places more and pastes less. The artist resorts to a wide range of potentially evocative objects that invoke a lived period of time: memories of the long summers of his childhood, of his extended stay in Paris and other events in the artist’s life, which do not try to describe or explain a period or a moment of time, but which rather crave to invoke, while questioning any system of representation: the image no longer evokes a reality, beyond implacable subjectivity. In all his work one can perceive a certain nostalgia for the “time not lived”, a nostalgia which in turn implies loss and possession. Carlos Pazos, an artist who lives and works most of the year between Paris and Collioure, returns to the city where he was born, but not to talk to us about his art – since for Pazos art is poetry, and poetry cannot be explained – but to see and to be seen. On this occasion, ADN Gallery is filled with the noise with which Pazos constructs his silence. Olga Sureda Guasch March 2016 <<<<< Texto para la exposición individual del artista Carlos Pazos en ADN Galeria (Naufragios Recientes, 17.03 - 14.04.2016). [es] Naufragios Recientes ADN Galería presenta la primera exposición personal de Carlos Pazos en la galería, "Naufragios Recientes", una muestra que gira en torno a la idea del naufragio entendido como fracaso, con un repertorio inédito de piezas melancólicas, directas e irónicas y la première en Barcelona del film “Artissimo”. Película de Citas (2015). Son pocos los artistas que suman en su personalidad tantos rasgos contradictorios como Carlos Pazos (Barcelona, 1949), cuyo trabajo - muchas veces inclasificable - se situaría entre dos líneas de fuerza – la del arte pop (años 60) y la de las prácticas vinculadas al conceptual (años 70). Pero no solo se movería entre estas dos corrientes, sino que la práctica heterogénea de Pazos camina también por una hibridación entre el neo dadaísmo, el arte povera o el surrealismo. Desde una posición marginada a la vez que expuesta, la epidermis de su obra participa simultáneamente de la denuncia y de la carcajada, del sentido del humor y el dramatismo, de la mitificación y el fracaso. Y siempre con un no disimulado deseo de actuar en las fronteras entre el ser y el parecer, el simular y el disimular. La exposición que presenta Carlos Pazos en ADN consta de un conjunto de collages, de ensamblajes objetuales y de la proyección de “Artissimo”. Película de citas, piezas realizadas en los últimos años y que se presentan por primera vez en esta ocasión. Para Pazos, “Naufragios recientes” evoca, desde la ironía y la amargura, caídas, tormentos, angustias, barcos encallados por los obstáculos de la vida. El artista se camufla tras diversas máscaras y utiliza objetos y souvenirs para hacer del coleccionismo uno de los ejes centrales de su obra. Carlos Pazos colecciona para hacer “arte”: arte de montador, de colador, de ensamblador, de director de escena y de director de espacio. Su producción tiene algo de acumulación (compulsiva), ya sea objeto, dibujo, instalación, fotografía o cine. A propósito del cine, del coleccionismo habla también su más reciente film, estrenado en Barcelona con esta proyección en ADN Galería: “Artissimo”. Películas de citas (2015). Esta película, que fue proyectada por primera vez en el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) de Madrid el pasado octubre de 2015, retoma una de las facetas menos conocidas y exploradas de Pazos: la de cineasta. El artista, que invirtió 3 años de trabajo intenso y obsesivo para realizar el film, reúne fragmentos seleccionados de entre más de 1.800 películas – desde grandes producciones americanas a cine de autor, de terror o serie B, y desde finales del s. XIX hasta films actuales - que plantean los clichés y estereotipos alrededor del concepto de artista y la trivialidad del arte manejado por las industrias culturales, creando, a partir de ellos, su particular collage sobre lo que para él aún existe en la imaginación colectiva: un gran collage del universo de las artes plásticas y literarias. A lo largo de dos horas, la acumulación de fragmentos de lugares comunes sobre la “creación” artística concluye en que ésta no existe como un todo o verdad única, y en que el arte, según Pazos, no es más que aquel imprescindible elogio de lo inútil. Los collages, objetos de objetos y piezas climáticas que componen también la muestra, desvelan otra novedad, y es que Pazos cada vez deposita más y pega menos. El artista recurre a un amplio abanico de objetos potencialmente evocativos que remiten a un tiempo vivido: recuerdos de los largos veranos cuando era un niño, de su dilatada estancia en París u otros acontecimientos en la vida del artista, que no pretenden describir ni explicar una época o un momento, sino que más bien ansían invocar, cuestionando a la vez cualquier sistema de representación: la imagen ya no evoca ninguna realidad, más allá de la subjetividad implacable. En toda su obra se percibe una cierta nostalgia del “tiempo no vivido”, una nostalgia que implica a su vez pérdida y posesión. Carlos Pazos, artista que reside y trabaja la mayor parte del año entre París y Collioure, vuelve a la ciudad que lo vio nacer, pero no para hablarnos de su arte, ya que para Pazos el arte es poesía, y la poesía no se puede explicar, sino para ver y ser visto. En esta ocasión, ADN Galería se llena de ruido con el que Pazos construye su silencio. Olga Sureda Guasch Marzo 2016 <<<<< Text per a l'exposició individual de l'artista Carlos Pazos a ADN Galeria (Naufragis Recents, 17.03 - 14.04.2016). [ca] Naufragis Recents ADN Galeria presenta la primera exposició personal de Carlos Pazos a la galeria, "Naufragis Recents", una mostra que gira al voltant de la idea del naufragi entès com a fracàs, amb un repertori inèdit de peces melancòliques, directes i iròniques i la première a Barcelona del film “Artissimo”. Película de Citas. Son pocs els artistes que sumen a la seva personalitat tants trets contradictoris com Carlos Pazos (Barcelona, 1949), el treball del qual - moltes vegades inclassificable - es situaria entre dos línies de força – la de l’art pop (anys 60) i la de les pràctiques vinculades al conceptual (anys 70). Però no només es mouria entre aquestes dos corrents, sinó que la pràctica heterogènia de Pazos camina també per una hibridació entre el neo dadaísme, l’ art povera o el surrealisme. Des d’ una posició marginada a la vegada que exposada, l’epidermis de la seva obra participa simultàniament de la denúncia i de la riallada, del sentit de l’humor i el dramatisme, de la mitificació i el fracàs. I sempre amb un no dissimulat desig d’actuar a les fronteres entre el ser i semblar, el simular i el dissimular. L’exposició que presenta Carlos Pazos a ADN consta d’un conjunt de collages, d’assemblatges objectuals i de la projecció d’ “Artissimo”. Película de citas, peces realitzades en els últims anys i que es presenten per primera vegada en aquesta ocasió. Per a Pazos, “Naufragis recents” evoca, des de la ironia i la amargura, caigudes, turments, angoixes, vaixells encallats pels obstacles de la vida. L’artista es camufla darrera diverses màscares i utilitza objectes i souvenirs per fer del col·leccionisme un dels eixos centrals de la seva obra, Carlos Pazos col·lecciona per fer “art”: art de muntador, de colador, d’assemblador, de director d’escena i de director d’espai. La seva producció té una mica d’acumulació (compulsiva), ja sigui objecte, dibuix, instal·lació, fotografia o cine. A propòsit del cine, del col·leccionisme parla també el seu film més recent, estrenat a Barcelona amb aquesta projecció a ADN Galeria: “Artissimo”. Películas de citas (2015). Aquesta pel·lícula, que fou projectada per primera vegada en el Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) de Madrid el passat octubre del 2015, reprèn una de les facetes menys conegudes i explorades de Pazos: la de cineasta. L’artista, que va invertir 3 anys de treball intens i obsessiu per a realitzar el film, reuneix fragments seleccionats d’entre més de 1.800 pel·lícules – des de grans produccions americanes a cine d’autor, de terror o sèrie B, i des de finals del s. XIX fins a films actuals - que plantegen els clixés i estereotips al voltant del concepte d’artista i la trivialitat de l’art manejat per les indústries culturals, creant, a partir d’ells, el seu particular collage sobre el que per a ell encara existeix a la imaginació col·lectiva: un gran collage de l’univers de les arts plàstiques i literàries. Al llarg de dues hores, l’acumulació de fragments de llocs comuns sobre la “creació” artística conclou en que aquesta no existeix com un tot o veritat única, i en que l’art, segons Pazos, no es més que aquell imprescindible elogi de l’inútil. Els collages, objectes d’objectes i peces climàtiques que composen també la mostra, desvetllen una altra novetat, i és que Pazos cada vegada deposita més i pega menys. L’artista recorre a un ampli ventall d’objectes potencialment evocatius que remeten a un temps viscut: records dels llargs estius quan era un nen, de la seva dilatada estància a París o altres esdeveniments a la vida de l’artista, que no pretenen descriure ni explicar una època o un moment, sinó que més aviat anhelen invocar, qüestionant a la vegada qualsevol sistema de representació: la imatge ja no evoca ninguna realitat, més enllà de la subjectivitat implacable. En tota la seva obra es percep una certa nostàlgia del “temps no viscut”, una nostàlgia que implica a la seva vegada pèrdua i possessió. Carlos Pazos, artista que resideix i treballa la major part de l’any entre París i Collioure, torna a la ciutat que l’ha vist néixer, però no per parlar-nos del seu art, ja que per a Pazos l’art és poesia, i la poesia no es pot explicar, sinó per veure i ser vist. En aquesta ocasió, ADN Galeria s’omple de soroll amb el que Pazos construeix el seu silenci. Olga Sureda Guasch Març 2017 Caption/Pie de foto/ Peu de foto: Fragmento de un retrato de Carlos Pazos. Alberto Gamazo (2015) |